Els mission boys son adolescents que els germans tenen pseudo-adoptats.

Els mission boys son adolescents que els germans tenen pseudo-adoptats. A canvi d’ajudar a posar i treure taula, i de rentar els plats de l’àpat, aquests joves tenen sempre un plat a taula i un resguard. Un d’ells ha estat un nen del projecte cuida’m, va ser operat al maternoinfantil i va estar una llarga temporada de temps recuperant-se a Barcelona. Alguns tenen un padrí que contribueix al cost dels seus estudis, i tots ells compten amb el suport dels germans.
Aquest suport als joves i la seva formació també es manifesta d’una altra manera a la comunitat de Mabesseneh. La manca d’electricitat que pateix el país, fa que siguin molt poques les llums que brillen en la fosca, quan el sol ha marxat. De nit, el recinte de l’Hospital és l’únic espai il·luminat. Cada vespre, en caure el sol, al menys una dotzena de nens i adolescents arribaven a la zona on viuen els germans, amb una pèrgola circular al mig del pati, dotada d’uns quants fanals, bancs per seure i una gran pissarra. Allà els més grans donaven classe als petits, i s’estaven durant hores, fins a altes hores de la matina, estudiant plegats. Sempre en veies algun que queia adormit quan es dedicaven a estudiar en silenci…

Aprofitant l’ínic espai il·luminat per la nit…

En Marc va estar algunes estones parlant amb aquests joves i li van explicar algunes coses que ens van fer adonar de la voluntat i el sacrifici d’aquests nois, que volen ser professionals, fer una carrera i formar-se en diferents especialitats.
Entre comentaris més intranscendents sobre futbol, competicions i jugadors, hi havia algunes frases que eren grans dosis de realitat expressades en poques paraules: “mengem poques proteïnes i estem molt cansats”.
L’alimentació per a la majoria de la població és la que és, la que pot ser, és absolutament insuficient, de subsistència. En altres paraules, no poden triar. Hi ha molta gent que ni tan sols sap si menjarà l’endemà, que comparteix el que a nosaltres ens semblaria una ració minsa entre 5 o 6 persones per a poder menjar tots. Pares que es veuen obligats a prioritzar els fills sans dels malalts o els més febles, de cares a repartir els aliments.
A aquest cansament provocat per una alimentació deficient, cal sumar-li un sol implacable, una humitat i una sensació de calor que posaven el cos automàticament en mode estalvi energia, rebaixant el ritme i la intensitat de l’activitat de persones com nosaltres, des de sempre ben alimentats. Era inútil resistir-se, el clima, el sol, podia amb tu i t’alentia el moviment.
I a la mala alimentació i el factor clima, cal afegir les distàncies i les males infraestructures. Es freqüent veure nens i nenes d’uniforme en llargues travessies des dels seus pobles fins a l’escola, caminant pels camins i els marges de les carreteres, molts quilòmetres de caminada des dels pobles més allunyats, que els escolars realitzaven cada dia, anar i tornar.
Per a nosaltres, conèixer aquest grup de nens, de joves, que tenint-ho aparentment tot en contra, cada nit es citaven, s’ajuntaven i estudiaven plegats, ha estat un exemple i una lliçó de vida.
A Sierra Leone, com a molts països del tercer món, es perden molts talents i grans professionals, grans cervells, perquè no tenen accés als estudis superiors. Les famílies no poden fer front al cost de que els seus fills estudiïn i aquests arquitectes, aquests metges, aquests metres o enginyers potencials, es queden pel camí.
Una de les maneres de llaurar una llavor de futur a Sierra Leone és apadrinar els estudis d’un nen o nena amb talent. Es tracta d’un compromís a llarg termini, i al que no es pot fallar, si s’apadrina un jove cal fer-ho fins al final, fins que acabi els seus estudis.
La formació de la seva gent és sense dubte una de les urgències del país, i la inversió solidària en formació, personalitzada, a un nen en concret, és una manera d’ajudar directa i segura. Una llavor plantada en una terra fèrtil, que donarà un fruït més que necessari pel futur.

Crònica: Anna Mollet