Testimoni de Roser Porta / Testimonio de Roser Porta / 2008

Roser Porta

Roser Porta

Després del xoc inicial van anar desvetllant-se poc a poc molts motius per a enfortir l’ànim i per a desitjar que no arribés el moment d’anar-me’n: l’abraçada d’una mare alleugerida, la mirada d’agraïment d’un pare que s’enduia el seu fill a casa recuperat, les bromes de les infermeres locals amb el seu incombustible bon humor, el suport dels companys voluntaris, la bellesa al capvespre d’un paisatge tropical de palmeres i mangos vorejant camins de terra roja, els cants i balls amb les mares a l’hora en que repartíem el batut del berenar. I, sobre tot, el somriure feliç del Samuel, Hawa, Saidu, Souleiman, Kadiatu i de tants altre pikins, que apareixia tan bon punt començaven a trobar-se millor.

Al capvespre el cel de Sierra leone esdevé un espectacle de color sublim en tons blaus i rogencs en el que es dibuixen les siluetes fosques de les palmeres. És la millor hora per travessar la porta de sortida i encarar el camí de Mabesseneh fins a Lunsar. No passen més de dos dies des que s’arriba abans de que el Manuel convidi el voluntari nouvingut a aquest passeig de mitja horeta que representa el primer contacte directe amb la gent de les rodalies i amb la bellesa d’un paisatge que sedueix i emociona.

No hi ha temps però, per l’ensomni. Els pikins xisclen excitats davant la presència dels opotos i emergeixen de les seves cases en bandades per acompanyar-los en el trajecte. Es barallen per donar-los la mà o simplement per tocar-los i obtenir-ne un sweet o una foto. La comitiva creix a mesura que es travessa el poble de Mabesseneh pel camí de sorra vermella, es dilueix en arribar a l’encreuament amb la carretera asfaltada, i torna a créixer en arribar a Lunsar.

Roser Porta / abril-juny del 2008


Roser Porta

Roser Porta

Tras el choque inicial fueron desvelando poco a poco muchos motivos para fortalecer el ánimo y para desear que no llegara el momento de irme: el abrazo de una madre aligerada, la mirada de agradecimiento de un padre que se llevaba a su hijo a casa recuperado, las bromas de las enfermeras locales con su incombustible buen humor, el apoyo de los compañeros voluntarios, la belleza al atardecer de un paisaje tropical de palmeras y mangos bordeando caminos de tierra roja, los cantos y bailes con las madres a la hora en que repartíamos el batido de la merienda. Y, sobre todo, la sonrisa feliz del Samuel, Hawa, Saidu, Souleiman, Kadiatu y de tantos otros Pikins, que aparecía en cuanto empezaban a encontrarse mejor.

Al atardecer el cielo de Sierra leona se convierte en un espectáculo de color sublime en tonos azules y rojizos en el que se dibujan las siluetas oscuras de las palmeras. Es la mejor hora para atravesar la puerta de salida y encarar el camino de Mabesseneh hasta Lunsar. No pasan más de dos días desde que se llega sin que el Manuel invite al voluntario recién llegado a este paseo de media hora que representa el primer contacto directo con la gente de los alrededores y con la belleza de un paisaje que seduce y emociona.

No hay tiempo pero, por el ensueño. Los Pikins chillan excitados ante la presencia de los opotos y emergen de sus casas en manadas para acompañarlos en el trayecto. Se pelean para darles la mano o simplemente para tocarlos y obtener un sweet o una foto. La comitiva crece a medida que se atraviesa el pueblo de Mabesseneh por el camino de arena roja, se diluye al llegar al cruce con la carretera asfaltada, y vuelve a crecer al llegar a Lunsar.

Roser Porta / abril-junio 2008

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s